LA LIBERTÉ GUIDANT LE PEUPLE

 DE

EUGÈNE DELACROIX

     

La llibertat guiant al poble es una obra pictòrica del francés Eugène Delacroix, i es troba a

l’actualitat a París, en el Museu del Louvre. L’obra es un cuadre del Romanticisme, pintat a l’any
1830.
La
técnica que empleà Delacroix va ser l’oli sobre tela. L’oli es una de les tècniques preferides pels
pintors
. Consisiteix en barrejar els pigments amb un aglutinant a base d’olis, generalment d’origen
vegetal.
COLOR.
L’ús del color que fa Delacroix al quad
re es un dels trets més importants, deixant com a secundari
l’ús de la línia. Es centra en el color sense tindre en compte les limitacions de les línies, i amb
l’ajuda de la llum aconseguir més moviment i naturalitat. Destaca l’ús del blau a la roba de les
figures que hi ha al terra, el blau, blanc, roig, que destaquen de la resta de colors ocres i clars.
També cal esmentar la bandera que porta la Llibertat, tant com a símbol com a la purersa dels
seus colors, que li donen un protagonisme especial.
DIBUIX.
El dibuix i Les seves pinzellades son soltes, lleugeres i fines, prova de la virtut de l’artista. La
característica del seu pintar es que no es limita a línies, te vida propia i flueix amb naturalitat,
donant al quadre moviment i realisme.
VOLUM.
Els claro
scur i la llum de l’obra ajuda a crear volums, i una sensació de profunditat. Al igual que les
vestimentes dels personatges també son molt realistes.
LLUM.
L’ús de la llum en aquest quadre ajuda a dramatitzar les escenes que voldestacar Delacroix. Encara
que pot parèixer que la llum prové de l’esquerra, açò no és del tot cert, ja que podem dir hi ha
diferents focus de llum a lóbra, com els que iluminen als dos homes que hi ha al sòl.
TEMA I ANÀLISIS DELS PERSONATGES
Està molt clar que es el que representa
l’obra: La Revolució Francesa. Però podem aprofundir
analitzant els diversos personatges que hi trobem.
Al centre i com a protagonista, una doma seminua representa la llibertat, que amb una bandera a
la mà, guia al poble i anima les seves lluites.
Pareix
que mira a la multitut d’enrere, com
animant
-
los a seguir cap endavant.
A més també porta a l’altra mà un
rifle
i un barret símbol de la
revolució.
Cal dir que aquesta dona es coneguda a França amb el nom de Marianne.A la dreta hi ha un home amb barr
et que representa a la burguesia, classe que també hi va
participar en la Revolució. Hi ha historiadors que afirmen que es un autorretrat del propi autor,
Delacroix. Encara que aquest mai va participar en les revoltes, va estar molt compromés amb la
políti
ca.
A l’esquerra hi ha un jove de la classe obrera amb dos pistoles, una a cada mà, representa el futur
de França, la joventut i la mentalitat més idealista de la Revolució.
Al costat del burgués hi ha un home amb una espassa, i caracteritza a la classe s
ocial més baixa, la
obrera, el proletariat, els que més volien la llibertat.
A terra estan els morts, els caiguts durant la revolta, que pareixen alentar als encara vius a seguir amb la lluita i aconseguir el que volien.
CONTEXT
Eugène Delacroix va ser un
dels representants pricipals del romanticisme, una corrent artística que
destacava per l’idealització del món i la fugida a terres llunyanes i exòtiques
. A la pintura es
caracteritzaba per l’ús del color per a expressar, sense tindre en compte proporcions
lineals o
clàssiques. La pinzellada lleugera, els clarsoscurs i la lleugeresa de moviment son altres de les
seves característiques principals.
Aquesta obra es realitzà a 1830
, l’any en que la Revolució va arribar al seu punt més àlgid.
Representa molt bé
el sentiment del poble en aquells moments i es una clara mostra del període
històric, encara que no retracta ningún fet puntual. 



Jo quan veig el quadre pense, només hi ha dos opcions per a l'espectador, unirse a la massa o acabar arrasat per ella

Sara Chebbak

Els Jugadors de Cartes

ELS JUGADORS DE CARTES 

Títol: Les Joueurs de Cartes.

Localització: Museu d’Orsay (París)  

Autor: Paul Cézanne (1939-1906)  

Estil: Postimpressionisme.

Any: 1890-1892  

Descripció: 

Els Jugadors de Cartes és una pintura que presenta una tècnica del facetat, que consisteix en oferir una visió fragmentada per parcel·les, està feta d’oli sobre un suport de tela. Les seues dimensions son de 47’5 cm d’altura i 57 cm d’amplada.  

En aquesta pintura, el dibuix i el color son el mateix, ja que es dibuixa a la vegada que es pinta, la forma es fa més compleix quan el color és més harmoniós. També podem dir que predominen els colors càlids i els contrastos cromàtics. Els colors estan disposats de forma que mostren confrontació entre els dos personatges que hi apareixen en l’obra.   

A l’hora de pintar, està fet de diverses formes, el fons està compost de pinzellades breus, quasi quadrades i sobreposades, i posseïx diferents tonalitats, a diferencia de les formes dels cossos que estan realitzades a base d’un mosaic de pinzellades.  

La seua composició es molt geomètrica, principalment, Cézanne feia l'ús de cons, cilindres i rectangles per a fer les figures de les seus obres. La postura dels personatges, manté la mateixa geometria, però en aquesta afegeix també la simetria, en aquesta pintura podem observar com les dues mirades del homes es dirigeixen a la llum que posseïx l’ampolla, on podem trobar la divisió del quadre, no obstant això no es la meitat de la tela.  

Aquesta obra representa a la classe obrera, i la rivalitat que hi havia entre Cézanne i el seu pare. Aquesta imatge era típica entre la classe obrera, ja que era típic que jugaren a les cartes, es diu que el home que porta la pipa era el jardiner del pare de Cézanne, Pere Alexandre, un home més gran que l’altre jugador, més veterà i amb més seguretat, aquestes dades, s'aconsegueixen observant els detalles dels barrets i les tonalitats de les cartes.  

Context:  

Els Jugadors de Cartes de Paul Cézanne se situa en el postimpressionisme.  

El postimpressionisme va ser posteriorment a l’impressionisme, en aquest moviment van sorgir pintors que van introduir un major interés per la construcció figurativa i el subjectivisme en el color. Cézanne, va analitzar les formes de la realitat i del paisatge sota el punt de vista geomètric. 

Cézanne és considerat el precursor del cubisme per la seua capacitat de descompondre espai i formes en diferents plans i tornar-les a acoblar com si fos un trencaclosques.  

Aquest pintor sempre utilitzava els mateixos recursos artístics i la mateixa composició que va utilitzar en aquesta pintura. Per a realitzar les obres s'inspirava en els artistes clàssic del segle XVII i el va ser una inspiració per a Picasso i Matisse. 

Aquesta pintura es va realitzar a la segona meitat de segle XIX, una època marcada per la Segona Revolució Industrial. A França, hi estava Napoleó III, qui va provocar la III República el 1870. En aquest període s’inventà la fotografia i la pintura va perdre importància. 

Cézanne realitzó cinc quadres sobre els jugadors de cartes, eren diferents, però mantenien una similitut entre ells.

Esther Samper López 4ºC

                                                                                                                  

El bes

Títol de l’obra i localització: El bes. Es troba al Museu Soumaya al Museu Rodin, a la col·lecció de la galeria Tate, i al  Ny Carlsberg Glyptotek.

Autor: Auguste Rodin (1840-1917)

Estil: L’impressionisme

Època o any: En torn a 1882.

Descripció:     

Esta escultura està feta de marbre . El modelat es flexible i llis. Va ser realitzat mitjançant la técnica de tallar un bloc de marbre. La escultura representa un home i una dona besant-se. D’acord amb el autor, la escultura es deu veure des de diferents punts de vista per a contemplar-la totalment. El autor va sacrificar  la realitat anatòmica dels personatges per a afavorir la expressivitat dels personatges ( per exemple, el braç de la dona es mes llarg que un braç real.) El principal tema que tracta es l’amor.

 A nivell plàstic, la força de l'escultura residix en el seu llenguatge universal. Ací el tema no és tractat de manera tradicional. Els dos apareixen nus sense els seus atributs habituals i és Francesca qui tracta de seduir Paolo. Que fóra la dona la que instiga la passió i no l'home era una cosa controvertida i molt poc comú.

Context:         

L’obra de Rodin se situa en l’impressionisme.

 L’impressionisme es un moviment artístic​ inicialment definit per a la pintura impressionista.

Els seus particulars trets definitoris son la llum, el color, la pinzellada, i el plenairisme. L’ impressionisme el fan de molta difícil extensió, inclús per a altres arts plàstiques com la escultura (Auguste Rodin)​ y la arquitectura;​ de tal mode que sol decir-se que el impressionisme en sentit estricte a soles pot donar-se en pintura y potser en fotografia (pictorialisme) y cine (cine impressionista francès o première avant-garde: Abel Gance, Jean Renoir (fill del escultor impressionista Auguste Renoir)).​

El moviment plàstic impressionista es va desenvolupar a partir de la segona meitat del segle XIX en Europa —principalment en Francia— caracteritzat, a grans trets, per el intent de plasmar la llum (la «impresió» visual) y el instant, sense reparar en la identitat de alló que la projectava. Es a dir, si els seus antecessors pintaven formes con identitat, els impressionistes pintaven el moment de llum, mes enllà de les formes que estan per davall d’aquest. Va ser clau per a el desenvolupament de l’art posterior, a través del postimpressionisme y les vanguardies.

François-Auguste-René Rodin (París, Illa de França, França; 12 de novembre de 1840- Meudon, Illa de França, França; 17 de novembre de 1917) , més conegut com Auguste Rodin, va ser un escultor francés. Considerat el pare de l'escultura moderna, la seua importància es deu a la ruptura amb el cànon acadèmic que imperava en el segle XIX a França. L'anterior no significa que l'artista no coneguera o dominara les regles de l'estètica del seu temps, sinó que la seua concepció de l'art li va permetre inaugurar una nova etapa en l'àmbit de l'escultura.

Aquesta obra la va encarregar el ministeri de belles arts, i formava part del portal de la porta de l’infern. En la qual el tema principal era l’infern de Dante Alighieri, per tant els dos individus representen a Paolo i Francesca, que son dos personates importants de aquest llibre.

El bes en la seua dimensió original (86 cm) va ser modelat a partir de 1881 i des d'un principi Rodin va contemplar la possibilitat de realitzar-ho en diversos formats.

Posteriorment la parella va ser llevada del portal. Encara que Rodin mai va donar explicacions, les raons poden estar relacionades amb la seua extremada dolçor que tenia poc a veure amb l'atmosfera de desesperança que caracteritza a La porta. La peça va ser substituïda per l'obra Paolo i Francesca, representació dels dos amants que ja es troben en el segon cercle de l'Infern dantesco.

Retirada del portal, l'obra va ser exhibida per primera vegada en 1887 a París i després a Brussel·les amb el títol Francesca da Rimini. La crítica es va sorprendre per la falta de vestits que tradicionalment, sobretot durant el romanticisme, vestien els personatges. A causa de la universalitat del seu llenguatge van decidir rebatejar-la amb el títol El bes (Le Baiser, en francés).

A causa de la bona recepció de l'obra, en 1888 Rodin va rebre l'encàrrec per part del Ministeri de Belles Arts per a dos versions engrandides (183 cm) en marbre. Estes estarien destinades a l'Exposició Universal de 1889. Per a poder realitzar la versió en marbre, Rodin va contractar al tallador Jean Turcan, qui no va poder complir amb els temps requerits. L'obra no es va exposar fins a 1898, en ocasió del Saló de la Societat Nacional de les Belles Arts (SNBA, Société Nationale dónes Beaux-Arts) , on també va exposar l'obra dedicada a Balzac.

Encara que El bes va tindre molt èxit, l'escultura nunc va ser una de les favorites de l'artista. Per a ell, que buscava representar a les formes d'una manera més atrevida, l'obra resultava massa acadèmica tant en la plàstica com en el contingut. Va ser per esta raó que l'artista no la va presentar en la gran exposició de 1900 en el Pavelló de l'Ànima. Mentrestant la versió en marbre ja havia sigut entregada al Ministeri d'Art francés, que la va exposar en ocasió de l'Exposició Universal del mateix any (1900). Ací diversos col·leccionista van poder apreciar l'obra, que també va ser ben rebuda per la crítica.

Encara que Rodin no va deixar d'evidenciar el caràcter convencional de l'obra, hui en dia continua sent una de les escultures més emblemàtiques del mestre.

Realitzat per Jorge Punter Piquer